Haruki MurakamiEditorial Tusquets
Toru Watanabe, un ejecutivo de 37 años, escucha casualmente mientras aterriza en un aeropuerto europeo una vieja canción de los Beatles, y la música le hace retroceder a su juventud, al turbulento Tokio de finales de los sesenta. Toru recuerda, con una mezcla de melancolía y desasosiego, a la inestable y misteriosa Naoko, la novia de su mejor -y único- amigo de la adolescencia, Kizuki. El suicidio de éste les distancia durante un año hasta que se reencuentran en la universidad. Inician allí una relación íntima; sin embargo, la frágil salud mental de Naoko se resiente y la internan en un centro de reposo. Al poco, Toru se enamora de Midori, una joven activa y resuelta. Indeciso, sumido en dudas y temores, experimenta el deslumbramiento y el desengaño allá donde todo parece cobrar sentido: el sexo, el amor y la muerte. La situación, para él, para los tres, se ha vuelto insostenible; ninguno parece capaz de alcanzar el delicado equilibrio entre las esperanzas juveniles y la necesidad de encontrar un lugar en el mundo.
7 comentaris:
Lluís ****Excel·lent obra de Murakami, un escriptor diferent. La novel·la utilitza bases de la filosofia oriental per narrar de forma acurada les reflexions d’un individu de 37 anys a partir d’un viatje al Japó. Hasta aquí puedo contar...Molt recomanable.
Estic començant. Les espectatives són altes però ja veurem.
**** És un llibre molt tendre i sensible però a la vegada molt realista. El que més em va agradar és com et fa veure que la mort forma part de la nostra vida. Jo també el recomano.
****Excel.lent.
Adverteixo que em puc deixar portar una mica per la passió. Per mi és un dels grans llibres que he llegit i el descubriment del (per avui) meu escritor preferit.
Intentaré definir Tokio Blues: Sensibilitat oriental, dubte permanent, incertessa vital, intensa nostalgia, fina ironia, la trascendencia de la adolescencia (tot i que els personatges són molt madurs), omnipresencia de la mort, sexe natural, i gran empatia amb els personatges: en especial el meu estimat Toru Watanabe, però també amb la depresiva Naoko i la esbojarrada Midori. I tot amanit amb una escriptura molt afinada.
Si us passa el mateix que a mi i teniu mono continueu amb "Al sur de la frontera, al oeste del sol".
Totalment d'acord amb en Pere Wolf.
Jo, seguint el consell, acabo de llegir "Al sur de la frontera.." i l'he disfrutat molt també. M'ha semblat una mica un esborrany de "Tokio Blues", com si primer fes un assaig amb "Al sur..." i després es llancés a la gran estrena amb "Tokio blues". Personatges entranyables també, té un especial do en comunicar la bondad dels personatges.
Com sempre em passa a mi, massa llarg. Els llibres no han de passar de les 200 pàgines !!!
Esta bé, sobretot la part final.
Segurament tenia unes expectatives massa altes. De tota manera, gens d'acord amb Wolf en que és un dels gran llibres que he llegit (a no ser que sigui pel gruix).
I perdoneu, on es veu si la sensibilitat és oriental o occidental ? Fora conyes, com en els viatges, un llibre també depén de l'estat d'ànim que t'enganxi. Almenys, a mi, i tant què em passa!
Com sabràs tu si la sensibilitat és oriental o occidental si el més sensible que has fet és anar al San Fermín!!
Com diuen els teus amics castellans: "No està hecha la miel ..."
Publica un comentari a l'entrada